Alfons Roig Izquierdo

 

La vida d'aquest sacerdot, Fill adoptiu de Llutxent, és una vida dedicada a l'art, a la bellesa, a la llibertat i a l'amistat. Nascut a Bétera l’any 1903, Alfons Roig va estudiar a Astorga i va ser ordenat capellà el 1926. Llicenciat en Arqueologia Cristiana per l’Institut Pontifici de Roma (1946-1948) va ampliar estudis a París, on conegué els artistes de més renom del seu temps. Fou rector de les parròquies de Pinet i de Sant Joan de Ribera de València i, a part de la seva tasca pastoral, fou professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i al Seminari Metropolità de Montcada, on impartí les assignatures d’Arquitectura Cristiana, Història de l’Art i Estètica. El 1985 va donar la seva pinacoteca a la Diputació de València. En ella es poden trobar obres de Sempere, Julio González, Picasso, Kandinsky i Millars, entre d’ altres, totes elles regalades pels seus autors. Un any abans de morir el 1986, va ser condecorat pel govern francés com a “Oficial de les Palmes Acadèmiques”. La Diputació de València concedeix tots els anys el Premi Alfons Roig d’Art Contemporani al millor artista valencià i les Beques Alfons Roig a artistes novells.

 

Alfons i l’Ermita

 

Alfons Roig heretà l’ Ermita de Llutxent el 1969, on va passar llargues estades fins a la seua mort en 1987. En 1974 deixa l'ensenyança, i es dedica a la restauració de l’Ermita amb l’ajuda de la diputació de valència.

 

Quan visita per primera vegada l’ermita el 1929, segons escriu “em va agradar moltíssim la seva arquitectura humil (…) on totes les solucions arquitectòniques sorprenen per la seva varietat: són solucions inesperades, molt racionals i practiques, i molt boniques al mateix temps”. Raó per la qual no sorprén tots els esforços i la dedicació per  restaurar-la i mantenir-la. De fet escriu que l’ Ermita “ha suposat per a mi, i per a tants, l’ocasió de tenir a l’abast de la mà un refugi de pau, silenci i aïllament, valors difícil de trobar enlloc”.

 

 

 

 

L’Ermita com a lloc de trobada del valencianisme, dels artistes moderns i de l'ecumenisme cristià

 

L'Ermita era el centre vital de “don Alfonso”, des que heretà l'Ermita, aquesta es va convertir en un lloc de trobada. Constantment rebia visites i s'organitzaven diàlegs entre pintors, escultors, arquitectes, diplomàtics, sacerdots i deixebles de don Alfons.

 

En 1964 projectava la celebració d'uns col·loquis internacionals d'art en l'Ermita.
Fins i tot molts germans de Taizé, comunitat ecumènica fundada en 1940 a França, van anar a visitar-lo sabedors del seu dolor i preocupació per la divisió dels cristians.

 

Alfons Roig desitjava que en l'ermita hagueren periòdicament trobades de diferents cultures, i en una època en què Espanya estava dividida, ell tenia amics de totes les ideologies perquè preferia pensar que el desconeixement és la base de tot enfrontament.

 

 

 

 

El diàleg de l’Església amb el Món Modern de l’Arquitectura

 

Els alumnes de Belles Arts i els seminaristes escoltaren d’ell per primera vegada noms com Kandinsky, Picasso, Matisse, Klee, Rouault, Le Corbusier… o Unamuno, Machado, García Lorca, Miguel Hernández…

 

En una època en què es produïa el divorci entre art i fe, Alfons defensava que s'havien de superar prejudicis i que l'Església, fent honor a la seva nota catòlica, havia d'assumir en la seva vida el que “té de viu i humà l'art dels nostres dies”.

 

Escrits

 

Fou l'introductor de les corrents avantguardistes de l’Art modern a València i, principalment, de l’Art Sacre.

 

Ell mateix confessa “no he tingut mai deler d’escriure. He preferit sempre el diàleg (…) no he tingut altra pretensió que ser un mestre entusiasta, tolerant, que aprén dels seus deixebles”.

 

El pare Roig publicà diversos treballs: El Arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964). Aquestos i altres recollits al llibre: Art viu del nostre temps (1982). I sobre la Ermita: Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent; i Ronda dels veïns de l’Ermita.

 

Alfons Roig, “estimà i fou estimat”

 

Aquestes paraules són el seu epitafi, al cementeri de Llutxent. Sabia estar amb tots perquè estimava abans a tots sense tenir en compte el que ens separa, sinó el que ens uneix.

 

I estimava tant l'Ermita que el seu desig era que igual que sempre a estat ha disposició del poble, podés “acollir les manifestacions culturals, artístiques i ecumèniques del moment”.

 

Juan Honorio Huguet Gil

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30