Ruta dels Monestirs, el pas del pobre

                        

                                       

 

 

La millor manera de conèixer i respectar les nostres comarques és endinsar-nos a peu per qualsevol dels antics camins que les travessen. Molts quilòmetres de sendes, vies pecuàries, camins reials, camins de ferradura, sendes de muntanya, oberts per les persones que les van habitar, i que durant segles van complir la funció de connectar els monestirs i els pobles de la Ribera, la Safor i la Vall d’Albaida. Per ells han passat hòmens i dones per a anar a les seues cases, pastors i bestiars, agricultors, captaires, soldats, pelegrins... Passada la seua funció de nexe i unió amb la creació de noves i modernes comunicacions viàries, ara poden ser novament recorreguts. Els antics camins poden afavorir el contacte de l’home amb la naturalesa i l’ordenació de l’entorn mediambiental. Qualsevol amant de la naturalesa podrà gaudir de tota la màgia, la tranquil·litat i la història que desprenen estes terres.

La Ruta visita al seu pas els veïns convents d'Aigües Vives a Carcaixent de l'orde Agustina i l'insigne monestir de Santa Maria de la Valldigna a Simat pertanyent a l'orde del Cister, als que se suma el del Corpus Christi dels dominics, vertebrant així pobles de tres comarques centrals de València, com són la Safor, la Vall d'Albaida i la Ribera Alta, i dos paisatges contrastats, des de les suaus planes de la costa Mediterrània a les recòndites valls de l'interior pròxims al litoral. Els que antany foren centres de retir espiritual i vida contemplativa, inestimables focus culturals, i asil dels desfavorits, han arribat fins als nostres dies com a tristos records del seu esplendorós passat. Les seues pedres ens rememoren un passat no molt llunyà, en el que, durant segles, van influir en la vida, la societat, la cultura, l'art i el pensament dels pobles del seu entorn. Els monestirs eren, per moltes raons, freqüentat per nobles, estudiosos, mercaders, o penitents, que acudien a ells per a hostatjar-se en les seues tranquil·les i netes cel·les fugint de les bullicioses i brutes fondes; o bé visitar els panteons familiars; altres consultar els fons bibliogràfics on es conservaven valuosos manuscrits; o demanar el savi consell dels prudents monjos, o la confessió i salvadora absolució dels seus sants habitants; o per a aconseguir del prior els seus favors en importants transaccions econòmiques; i els més necessitats per a demanar treball, asil o almoina. Així, doncs, uns buscaven l'aliment corporal i altres l'aliment espiritual, per mitjà del rés davant de les relíquies dels sants custodiats en les seues capelles o a les miraculoses advocacions venerades en els seus altars. Els hi havia que viatjaven a cavall o en carruatge, desplaçant-se pels tortuosos camins sense importar-los les distàncies. Altres, els més desfavorits, ho feien pels seus propis mitjans, travessant muntanyes per passos naturals, a fi d'acurtar el camí i evitar voltes innecessàries.

 

 

MONESTIR DE SANT JERONI DE COTALBA (ALFAUIR)

 

 

El Monestir de Sant Jeroni de Cotalba té el seu origen en les “coves santes” que habitaren uns ermitans al cap de Sant Antoni (entre Xàbia i Dénia) i que en 1374 constituïren un monestir. Captius els monjos pels pirates berberescos, foren rescatats per Alfons el Vell, duc de Gandia, que davant el temor de noves incursions els dugué a Cotalba on fundà el monestir en 1388. La construcció es va alçar en el llogaret de Cotalba, on existia un poblat morisc, i la seua realització es va allargar durant els segles XIV, XV i XVII, per la qual cosa barreja diversos estils: gòtic, renaixentista i mudèjar. En els segles XVII i XVIII es realitzen les últimes transformacions que li donen la seua configuració actual. La comunitat de jerònims que l’habitava arribà a ser una de les més riques i famoses del Regne de València. Posseïa joies, quadres artístics i altres objectes de gran valor. El monestir, en els seus quasi 700 anys d’història, ha tingut monjos tan il·lustres com l’escriptor Gaspar Escolano, el pintor Fra Nicolau Borràs o el Pare Francisco del Castillo, autor de la crònica general del monestir. A més a més, el monestir va servir d’hospedatge a reis com Felip II i Felip III, i a personatges com sant Vicent Ferrer. El monestir va tenir vida monàstica fins a l’any 1835, en què fou desamortitzat per Mendizabal i adquirit per la família Trénor, els quals van condicionar i recuperar considerablement l’immoble.

 

 

CONVENT DEL CORPUS CHRISTI (LLUTXENT)

 

 

El Convent del Corpus Christi fou construït en el segle XV al lloc on es va realitzar el miracle dels Sagrats Corporals. El conjunt d’edificis que formen l’actual Monestir pertanyen a diferents èpoques i estils arquitectònics tal i com es pot observar. Les primeres datacions es corresponen a la edificació d’una ermita, de la qual es conserva la espadanya romànica, de las primeres dècades del segle XIV, quan Maria de Vidaura, primera senyora de la Baronia de Llutxent, manà construir-la al mateix lloc on la tradició popular situa l’aparició d’una gran creu, fet relacionat amb el miracle dels Corporals del segle anterior. Esta ermita, dedicada al Santíssim Sagrament i a la Mare de Déu, i els terrenys circumdants foren donats per Olf de Pròxita el 1422 a l’orde de sant Domènec per a la fundació d’un monestir. A la segona meitat del segle XV el monestir fou ascendit a la categoria de priorat i s’amplià. El 1474 rebé el privilegi papal de constituir-se en Universitat i Estudi General de l’orde amb capacitat per a graduar religiosos en Art i Teologia. A esta etapa es corresponen l’església, la capella de la Santa Faç i les primeres construccions de la nau del refectori. Al llarg dels dos segles posteriors, el monestir arriba a la seua esplendor i es dedicà a seminari dels frares missioners a Amèrica. Al final del segle XVIII, durant la Guerra de Successió, un incendi destruïx quasi tot el conjunt. La consegüent reedificació i reconstrucció del XVIII li conferiren l’aspecte que es pot vore ara. A esta etapa pertanyen la capella de la Comunió, la renovació de la Santa Faç i el claustre. A principis del XIX els francesos desallotjaren i saquejaren el monestir i fins el 1814 no hi pogueren tornar els dominics. Finalment, amb la Desamortització de Mendizábal, el 1836, el monestir passà a mans particulars i es va transformar en masia. Després d’un llarg període d’abandonament, començà una etapa de recuperació primer per part de la Diputació i després de l’ajuntament i altres organismes, que pretenen convertir-lo en un centre cultural.

 

 

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE LA VALLDIGNA

 

 

El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna va ser fundat pel rei Jaume II el Just el 15 de març de 1298. Segons la tradició, en passar per esta vall el rei s’impressionà per la seua bellesa i li va dir al seu capellà, fra Bononat de Vila-seca: “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”, a la qual cosa el clergue respongué: “Senyor, vall digna”. I així fou com Jaume II va concedir les terres a l’abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca en la vall que, des d’aleshores, s’anomenaria Valldigna. El Monestir va començar a construir-se al segle XIV, i conforma l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d’acord als cànons del gòtic cistercenc, amb dues renovacions després de les destruccions dels terratrèmols de 1396 i de 1644, amb substitucions completes, noves dependències i enriquiment barroc propi dels segles XVII i XVIII. L’any 1835, amb la desamortització, el Monestir és abandonat pels monjos i venut a particulars. El cenobi es va convertir en una explotació agropecuària i començà la seua destrucció, amb l’enderrocament de la majoria d’edificacions i la venda dels carreus dels arcs i les lloses com a material de construcció. L’exemple més conegut és la venda dels arcs gòtics del claustre alt del Palau de l’Abat com a element decoratiu de la mansió del Canto del Pico, a Torrelodones (Madrid). L’any 2007 és restituït a este monestir i reubicat al seu lloc original. Després d’un llarg període d’abandó, les reivindicacions de la societat valldignenca aconseguiren que, l’any 1991, la Generalitat Valenciana adquirirà el Monestir i començarà les actuacions arquitectòniques i arqueològiques per a la seua recuperació. En l’actualitat, l’article 57 de l'Estatut d'Autonomia diu: “El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica..."

 

 

CONVENT DE SANTA MARIA D’AIGÜES VIVES (LA BARRACA D’AIGÜES VIVES)

 

 

Situat a la vall d’este nom, s’alça el Monestir d'Aigües Vives, on es custodià la imatge de la Mare de Déu d'Aigües Vives fins la desamortització en què fou traslladada a Carcaixent i declarada patrona el 1857. Els primers indicis daten una construcció al segle V, feta per sant Donat quan va fugir d’Àfrica, i assolada posteriorment pel moro Mussa el 826. Alguns religiosos es quedaren pels voltants fins a constituir una primera comunitat eremita a la zona i, l’any 1243, obtingueren del rei Jaume I les terres per a reedificar el convent. Per fi, el 1329 amb el llegat de Gonçal Garcia de la Massa i el seu fill es planteja l’alçament de l’edifici. La configuració actual del convent data dels segles XVI i XVII. El claustre fou ampliat el 1597 i el 1695 es traçava la nova església, sagristia, retaule major i torre campanar. Durant la Guerra de Successió (1707-1714), el monestir fou saquejat i després es remodelà el claustre. Fins al final del s. XVIII es dugué a terme l’explotació del territori amb la cria de bestiar i el conreu de les moreres. Per a l’obtenció de la seda els frares reservaren la quarta part de l’edifici del convent. A partir del 1701, tingueren lloc diverses temptatives per a establir colons al territori, cosa que no s’aconseguí fins a la construcció de les primeres cases a Santa Maria d'Aigües Vives, amb carta de població del 1796. Actualment manté el nom: Barraca d'Aigües Vives. La ruïna del monestir s’inicia en 1811 amb el saqueig de les tropes franceses i les tres desamortitzacions que patí el convent agustí. Finalment els béns passaren a la caixa d’amortització del deute. Foren subhastades les finques de l’extingit convent, este fou destinat a vivenda rural, granja i terra de conreu. L’ultima remodelació com a hostal residència és de 1977.

 

 

 

MONESTIR DE SANTA MARIA DE LA MURTA (ALZIRA)

 

 

El Monestir de la Murta es troba a la vall del mateix nom, Paratge Natural Municipal protegit de gran bellesa, a uns 7 km de la ciutat d'Alzira, en el cor de la Serra del Cavall i la Murta. La tradició conta que ja en el s. VI habitava en este lloc una colònia d’anacoretes repartits en ermites. Ja en època cristiana, amb llicència de Pere el Cerimoniós, l’alzireny Arnau Serra, propietari d’estes terres, les va donar l’any 1357 per al reagrupament dels ermitans en una comunitat religiosa. Mitjançant butlla de Gregori XI, el 1376, se’ls va autoritzar a fundar un monestir d’esta ordre a la Murta, sota la protecció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, i així es van tornar a mamprendre les obres l’11 de febrer de 1401. La construcció del convent segueix l’organització dels monestirs, dóna prioritat a l’església i situa la resta de les dependències al voltant d’un claustre central. De l’obra primitiva tot just queda ben poc, ja que les reformes i ampliacions van ser contínues, sobretot durant la seua època de major esplendor, gràcies a la protecció de la família Vich, en els segles XV i XVI, època en què es va alçar la portalada renaixentista de la nova església. Del mateix temps és la imponent Torre dels Coloms, construcció fortificada, epicentre actual de l’antic monestir Jeroni. Més tard, durant els segles XVII i XVIII, es va ampliar i millorar tot el conjunt del cenobi. El monestir va atresorar al llarg de la seua història un important patrimoni, i es va convertir en un destacat centre espiritual i cultural. Queda constància de la seua importància com a centre religiós i cultural per les nombroses visites de cardenals, bisbes i reis. Després de la desamortització de Mendizábal al s. XIX, el monestir va ser abandonat i va passar a mans privades, i s’inicià així un ràpid procés de ruïna, agreujat pel continuat espoli i l’acció dels elements naturals. En 1989, l’ajuntament d’Alzira va adquirir el paratge, el 1995 s’inicià la recuperació de l’històric monestir i el seu entorn i l’any 2002 es declarà Bé d’Interès Cultural.

 

 

 

 

Actualment trobem diferents vies per realitzar la ruta:

(Podeu punxar a cada d'escripció i obtindreu la informació de cadascuna)

 

Per a més informació: Tourist Info de Llutxent tlf: 96 229 43 86 i en horari de dilluns a divendres de 09:00 a 14:00h i de 17:00 a 20:00 h. 

 

 

 

Ruta dels Monestirs, el pas del pobre

VII Edició 2015-2016

 

                                            

 

 

A continuació, un documental realitzat per la Diputació de València (València Terra i Mar) sobre la Ruta dels Monestirs

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31